Yan Palai (1842 – 1902) ou Jean Palay en français, est tailleur de son métier. Il a sa boutique à Vic-en-Bigorre. Il aime la poésie, les lettres et la langue gasconne. D’ailleurs, des poètes, des conteurs, des artistes viennent régulièrement dans sa boutique. Une ambiance qui éveillera son fils, Simin Palai ou Jean-Maximilien Palay à la littérature gasconne.
Yan s’essaie à l’écriture dans quelques ouvrages dont des textes à faire rire, très en vogue en ce temps-là et dans lesquels les Gascons excellent. Leur cible préférée est souvent le curé du village, comme dans La couhessiou de Casaousus ou le célèbre Lou curè dé Cérou è casaüsus (Lo curè de Ceron e Casausus) qui lui vaut un prix au Félibrige de Tarbes en 1890. On y goûtera la saveur et la légèreté du conte gascon.
Texte original disponible à la bibliothèque et sur son site.
Fiche ressource : Texte original (en graphie moderne), version en graphie classique et traduction en français à télécharger en cliquant ici.
Texte Lo curè de Ceron e Casausus en graphie occitane
I
Qu’èra un còp – qu’ei atau qui comença un conte
A Ceron, près deu Biarn, un brave caperan
Qui, margré que devòt, aimava a badinar.
Mes a son torn tanbén, que trobava son compte,
Un paisan, drin retòrs, aperat Casausus,
Au mestièr de falsar que l’avè lo dessús
Per son esperit puntut e sa ripòsta prompta
Per bèth ser, lo paisan qu’envità lo regent
A-s viener partatjar, dab eth, ua becada
Que la-s volè minjar, per òr ni per argent,
Noste òmi, de segur, non l’auré pas balhada ;
L’envit qu’esté d’abòrd conegut deu curè. —
D’aqueth temps, los curès, qu’aimavan la ribòta
E, mercés a la fe de mant-ua devòta
Los hitges, los capons, de novembre a heurèr
Que’u hasèn d’un gran pam eslargir la culòta.
Per davant Casausus au moment deu repas,
Lo caperan que passa en relentir los pas ;
E, per cas, lo paisan que pareish sus la pòrta :
— Que hès donc, Casausus ? Bèths dias a non-t vei pas.
— Mossur, que-m soi hèit sage. — Aquèra qu’ei drin hòrta
— Hètz-pè donc en davant, que tringaram un còp.
» Un veire de bon vin n’ei pas jamés de tròp.
» Qu’èi ua barrica au chai qui n’ei pas abrocada,
» Vengatz, que’n tiraram ua petita chucada. »
— En entrar, lo curè, que vedió la becada
Qui hasè sus landrèrs un petit virolet.
Cargats, l’un deu pichèr, l’aute d’un jambelet
Qu’anavan abrocar la mes vielha barrica.
Lo praube Casausus, n’avè pas pensat brica
Avant de horadar, de-s har lo calamèth !
— Hica lo dit suu trauc, que vau tornar de tira,
Ce digó lo curè, qu’èi lèu hèit un broquet. »
En har lo caujilhòt[1] : « C’est Satan qui m’inspire.»
Que-s ditz lo caperan, n’èi pas arrés autorn,
Pendard de Casausus, que’t vau jogà-t un torn. »
Que se’t pren la becada, e, shens còrn ni tambor,
Que-s sauva au gran galòp decap au presbitèri.
Casausus que-s disè : « Diable lo jupitèri !
» Aqueth tròç de broquet b’ei plan long a trobar.
» La becada entertant que se-m va lhèu bruslar ;
» Totun, se non vien pas, be cau plan que l’apèri.
» Que hètz, mossur curè ? Qu’ei sord, au Diu-vivant !
» E portatz lo broquet, o ve-n hètz fabricant ?
» — Non se-minjaré pas tot solet la becada ? —
En un moment qu’ausí lo brut d’ua esclopada
— Ètz vos, mossur regent ? » — Qu’èra la Janeton
Qui venguè de cercar de que har las crespèras
— Qu’es tu, hoù ! sa-vi, donc, corrir viste entà jo,
» Qu’as hèit arremoliaire, on lo pericle èras ?
» Arriba tot de tira, e porta un troç de hus,
Que soi plantat ací desempuish l’Angelus !
En arribar deguens, ni curè, ne becada.
— Qu’ei partit, lo capdèth, que la se-n a pourtada !
Mes, que la-m pagarà mes cara qu’au marcat ;
E, tout haut, que jura deu tournar la nhacada.
II
Au cap de quauque temps, per ua neit d’ivèrn
Un pam e miei de nèu qu’amantava la tèrra,
E que hasèva escur com au hons de l’in.hèrn.
Casausus qu’aperà lo son vailet Jan-Pierre
Que’u ditz : « Vè-n tau curè, que soi hèra malaut,
« Prèga-u me d’arribar, que-m senteishi mortau,
— Mèste, que sonejatz, o que voletz arríser ?
— Quan t’avejarà drin, ana-i totun que cau,
» Non poish pas mes parlar, t’ac tornes pas har díser.
Que partí. Peu camin, que tecoava a tot pas.
E lo giure en siulant que-u henè la figure ;
En petits candelons que-u se penè lo glas
Autour deu capiròt de sa capa de bura
E, de hred, lo barròt que’u cagè de las mans.
Los camins d’aqueth temps n’èra-n que carratèras,
Ent’ anar chèu curè que calè travessar
Lanas, camps, prats e boscs, bruishotas, castanhèras,
Arrius shense nat pont, sauts, varats, aiguèras,
Qu’èra un camin de crotz, e que’u calè passar :
Jan-Pierre susmetut com un Sancho-Pança,
Que s’auré dat lo foet untà plàser son mèste ;
De dias o de neits eth qu’èra tostemps prèste.
Autorn de mieja neit qu’ei en çò deu curè ;
Dab lo cap deu barròt eth que tusta a la pòrta,
Mes arrés non l’enten ; dab sa votz la mes hòrta
Qu’apèra ; lo pot sol que respon au porèr ;
Un quart d’òra de temps que graila de la sorta.
A la fin, Marioton qu’aubrí lo contrevent.
— E i-ei mossur curè, ce demandà Jan Pierre…
— Que s’ei metut au lhèit despuish un gran moment,
» Que voletz ? — Casausus que’u hasè pregar hèra
» De vénguer, si-s podè, qu’ei prèsque agonizant,
— Qu’ei Casausus ! ce dit, tot-en sautant a tèrra,
Lo curè tot gaujós que’u hasosse aperar.
» A la fin, lo praubàs, que-s vòu reconciliar ;
» On ès ? sa-vi dab jo dinca la sacrestia,
» Que risca hòrt que’u va calé-u estremonciar,
» E, se prèssa, balhà-u la Senta-Ucarestia[2].
— Non v’ac pòdi pas díser ; anà-u véser que cau.
Qu’anè-n préner lo sac d’un bagadge mortau,
E que partín tots dus, dab un troç de lanterna.
— Que hè plan mau marchar, la nèu que m’enlusèrna,
Ce disè lo curè, que haram shense lutz.
Au segur qu’auré dat, shens regrèt, dus escuts
De poder renviar drin aqueth pelerinadge,
E, de mes, la maison qu’èra au cap deu viladge.